TEXTOS ORIGINALS

Littérature et cinéma du Maghreb : Images et imaginaires multiples. Maati Kabbal*

L’expression littérature du Maghreb est bien impropre pour traduire et refléter la richesse d’écrits et d’expressions multiples, aussi bien orales qu’écrites et dont l’idiome se pratique aussi bien en arabe qu’en français ou en amzigh ( berbère). Cette pluralité trouve également son fondement dans les nuances et les subtilités entre les pays qui composent ce grand ensemble que l’on appelle le Maghreb. D’où la difficulté d’en traiter l’histoire et l’évolution dans l’espace et dans le temps. Cependant, il y a des traits communs qui se donnent en partage dans le panorama général : il s’agit en fait de questions qui sont autant de blessures portées par les corps et les écrits des différents écrivains : l’exil, la violence du politique, le clivage des imaginaires entre monde arabe et occident, la culture obscurantiste, l’étrangeté dans la langue de l’autre etc…autant de sujets récurrents, qui ne cessent d’animer l’espace de l’imaginaire et de la page.
Mais le fait notable est l’émergence du sujet écrivain et écrivant dans une société patriarcale qui se pensait jusqu’à une date récente, sous les figures tutélaires du père et du scribe. Cette émergence est de date récente ; elle est contemporaine du choc colonial lorsque le colonisé a subi le joug d’une insidieuse dépossession. Dans les textes de Kateb Yacine, Malek Haddad, pour prendre l’exemple de deux écrivains algériens éponymes, la violence de la langue et le mode de son appropriation est comme la marque d’un fer sur le blanc de la page. Haddad dira à ce propos : « L’école coloniale colonise l’âme. Chez nous, c’est vrai, chaque fois qu’on a fait un bachelier, on a fait un Français". "Il y a toujours eu une école entre mon passé et moi". "Je suis moins séparé de ma patrie par la Méditerranée que par la langue française ». Quant à Kateb Yacine, il a toujours conçu la langue française comme une arme qu’il faudrait retourner contre sa propre source. « J'écris en français pour dire aux français que je ne suis pas français » dira t-il. La littérature algérienne a connu des périodes fastes, faites de coupures entre les générations et de dépassements entre les genres littéraires : la génération de Mouloud Feraoun n’est pas celle de Tahar Djaout, ni celle de Rachid Mimouni ou de Assia Djebbar. Elle reste toutefois habitée par les blessures profondes de la terre et du peuple ainsi que par le ratage du rendez-vous avec la modernité d’une histoire en tumulte, comme le reflètent les récits de Yasmina Khadra, Boualem Sansal, Meissa Bey ou Aziz Chouaki. A cette douleur ancestrale, feront écho à titre d’exemple les récits des Marocains Driss Chraïbi, Abdellatif Laâbi, Tahar Benjelloun, et surtout Mohammed Khaïr Eddine et Mohamed Choukri. La littérature marocaine n’a pas subi de grandes ruptures. Il y a une continuité entre générations qu’elles soient francophones ou arabophones. Reste que cette littérature a subi les méfaits dévastateurs des années de plomb, qui ont contraint de nombreux écrivains et créateurs à l’exil. Ceux qui sont restés sur place ont fini par verser dans un symbolisme opaque pour contourner la censure. La question de la langue française reste certes lancinante, mai elle n’est pas frappée du même sceau violent qu’en Algérie. La condition est beaucoup plus soft, le colonialisme n’a pas été aussi dévastateur qu’en Algérie. Il a fallu du temps pour que la nouvelle littérature marocaine se débarrasse de la pesanteur folklorisante et affronter sans floriture des sujet tabous tels ceux de l’homosexualité ( avec les textes de Abdellah Taia, Rachid O), ou la politique avec les récits-témoignages des rescapés du bagne/mouroir de Tazmamart, comme le récit de Ahmed Marzouki, Tazmamart cellule 10, ou le témoignage de Ali Bourequat Dix huit ans de solitude… Si la littérature francophone est tournée vers la France, celle d’expression arabe reste orientée vers l’Orient où les textes de Naguib Mahfouz, Gamal Ghitany, Ibrahim Abdelmaguid et autres ont nourri l’imaginaire de toute une génération.
Le statut des littératures tunisiennes et libyennes reste quelque peu minoritaire. Elles jouissent de peu de visibilité dans le panorama littéraire et culturel du Maghreb. Elles donnent l’impression d’être des littératures régionales, périphériques, bien que des singularités aient réussi à s’imposer comme des voix vives, tels Hélé Béji, du côté tunisien ou Ibrahim al Koni du côté libyen.
Sur le plan du cinéma, les réalisateurs Tunisiens ont toujours réussi à confectionner de belles images et de belles histoires centrées sur l’austérité de l’interdit, des harems, du désir d’émancipation de la femme face à la phallocratie des hommes etc…de prestigieux festivals comme celui de Carthage ou d’ Hammamat sont devenus des rendez-vous internationaux à la teneur esthétique et artistique incontestable. Après les années 90, années fastes dans l’histoire du cinéma tunisien, ce dernier accuse aujourd’hui le coup et a du mal à s’arrimer à des sujets brûlants et d’actualité, telle la poussée islamiste qui agite en profondeur le pays. Quant au cinéma algérien, pionnier par ses expressions et ses formes engagées, il connaît à son tour une période de léthargie. Les expériences les plus hardies viennent de réalisateurs Algériens nés ou installés en France, comme Nadir Moknèche ou Merzak Allouache… Mais la surprise vient du Maroc où le cinéma, qui par le passé faisait pâle figure, connaît aujourd’hui une véritable Movida. Avec l’ouverture démocratique, des jeunes, hommes et femmes, se sont emparés de la caméra pour en faire un instrument de subversion. Le Film Marock de Laïla Marrakchi, véritable succès et objet d’une âpre polémique entre laïcs et islamistes a ouvert la voie à d’autres jeunes réalisateurs pour aborder de front les questions brûlantes de la société marocaine partagée entre ceux d’en haut et ceux d’en bas ; une société qui cherche ses repères et ses voies. Aujourd’hui, devant l’échec du projet du grand Maghreb arabe uni et le repli identitaire exacerbé par des revendications religieuses et politiques, les passerelles jetées par les écrivains et les réalisateurs par delà les frontières jouent le rôle de voies d’accès à la liberté et à la créativité.
* journaliste-écrivain.

 

Femmes du Sud de la Méditerranée aujourd’hui[1]. Camille Lacoste-Dujardin

Aujourd’hui, les femmes d’Afrique du Nord, qu’elles soient marocaines, algériennes, tunisiennes ou résidentes en France, vivent des situations complexes et difficiles. En effet, de profonds et nombreux changements affectent désormais les rapports entre les hommes et les femmes, bien plus rapides, profonds et nombreux pour ces femmes du Sud de la Méditerranée que pour celles du Nord où ces mêmes rapports entre les hommes et les femmes ont non seulement commencé de changer depuis déjà longtemps mais encore se sont effectués beaucoup plus lentement.

C’est pourquoi, si les femmes des deux rives méditerranéennes ont hérité d’une même situation de longue domination masculine, celle-ci n’a pas eu la même durée, car les conditions historiques des changements dans le domaine familial ont été, et sont encore, très différentes pour les femmes du Nord et celles du Sud méditerranéen. En effet, au Nord, le - développement industriel, ainsi que des progrès - dans le domaine de la santé, ont permis -des changements démographiques (- surtout par la réduction de la mortalité infantile et maternelle, et celle des naissances), qui ont favorisé ce que l’on a alors appelé « la révolution romantique » entraînant de profonds changements dans les rapports entre les hommes et les femmes dans leur vie commune. Or, si ces mutations ont été amorcées depuis longtemps au Nord, elles n’avaient pas encore eu lieu au Sud, dont les habitants, de surcroît, ont été soumis à la colonisation. Qu’en est-il donc de la situation des femmes dans ce Sud méditerranéen ?

Les droits des Etats d’Afrique du Nord
Aujourd’hui, l’expression la plus évidente de cette domination est contenue dans les droits en vigueur dans les Etats d’Afrique du Nord et tout particulièrement dans leur partie qui constitue les codes de statut personnel, ou « codes de la famille » : ce sont les lois qui imposent les règles juridiques nationales selon lesquelles doivent s’établir les rapports entre les hommes et les femmes au sein des familles. Ces droits nationaux, ceux des « pays d’origine » sont encore la référence dans beaucoup de familles de l’immigration : certes garçons et filles nés en France, sont français de statut et de droit français, mais les plus anciens, les parents, souvent demeurés fidèles à leur nationalité d’origine, sont toujours soumis à ces droits (algérien, marocain, tunisien), qui sont le plus souvent respectés.

Or, en cette matière de droit privé : celui qui régit les rapports personnels entre individus au sein de la famille, les dirigeants des pays d’Afrique du Nord ont longtemps tenu, comme ceux de la plupart des états où, comme eux, l’Islam est religion d’Etat, à respecter une fidélité plus ou moins grande au droit religieux : fidélité à la chari’a, qui est le guide de conduite contenu dans le Coran et la tradition du Prophète, la sunna. Pourtant, la religion musulmane n’interdit pas le changement dans l’innovation qu’elle reconnaît et appelle ijtihad. Or, les hommes au pouvoir de ces Etats ont su très bien mettre en œuvre cet ijtihad ou innovation, pour moderniser le droit public : le droit économique, ou le droit politique. Pourtant, ils s’interdisent son usage en matière de droit personnel qui s’en trouve ainsi bloqué, empêché d’être modernisé ; cette réticence est due, en fait à plusieurs causes, dont celle, très politique, du poids des partis islamistes intégristes dans ces Etats, partis très opposés à une émancipation féminine. Seul le président Bourguiba de Tunisie a pu, en effet, s’autoriser à promulguer le code de la famille le plus avancé, la Majalla, le code de statut personnel tunisien ; mais il a pu le faire rapidement, dès 1956, dans la foulée de l’indépendance, car il se trouvait que les autorités musulmanes tunisiennes (les oulémas de l’Université Karawine) étaient alors affaiblies, n’ayant pas joué dans le combat de la décolonisation, un rôle comparable à celui de Habib Bourguiba, moderne héros de cette indépendance, alors très populaire. En revanche, le pouvoir algérien a été, dès l’indépendance, dominé par les militaires arabo-musulmans qui l’ont emporté sur le courant plus démocratique et laïque issu du Congrès de la Soummam (août 1956) et représenté surtout par des Berbères de Kabylie.

C’est qu’en effet, la conjoncture politique a joué et joue encore un rôle décisif dans les possibilités d’amélioration du droit des femmes. Ainsi, depuis peu de temps, après l’avènement d’un nouveau roi au Maroc et la fin des années de guerre civile en Algérie, quelques aménagements ont été accomplis par ces deux Etats : augmentation de la limite inférieure d’âge au mariage, atténuation des obligations imposées à la femme, modalités améliorées du divorce et de la garde des enfants, ainsi que partage plus équitable des droits au domicile, même si les femmes ne sont pas encore vraiment libérées de la tutelle masculine.

Héritage patriarcal
Cependant, si l’on prétendait justifier, dans le droit, le statut d’oppression des femmes par le respect de traditions religieuses, alors que c’est, en réalité pour des raisons politiques que cette situation faite aux femmes, car la plupart des hommes tant en Algérie qu’au Maroc, s’accordaient très bien de cette situation et ne souhaitaient pas voir moderniser ce statut. En effet, si les hommes actuellement au pouvoir se sont servis à la fois de la religion et de la politique pour reproduire l’oppression des femmes, cette oppression est sans doute plus ancienne encore. En fait, son origine vient de ce système patriarcal qui a prévalu dans la quasi totalité des sociétés qui ont existé dans le monde d’Ouest en Est depuis la Méditerranée jusqu’au Japon ; conforté par l’Islam, ce système a prévalu plus longtemps qu’ailleurs, dans celles de ce Sud méditerranéen où elles déterminent encore la plupart des représentations encore souvent partagées par la plupart des hommes de ces pays.

Or ce patriarcat méditerranéen assignait les femmes à la fécondité maximale, fécondité qui était la valeur la plus précieuse, érigée en modèle de tout accroissement, de tout progrès, seule garante de pouvoir, donnant aux hommes la possibilité d’occuper une place honorable dans la société.

En effet, l’organisation sociale reposait sur la grande famille dans laquelle cohabitaient un ou plusieurs ménages, sous l’autorité du patriarche, l’aîné des hommes, et tous les hommes, seuls reconnus constitutifs du lignage patrilinéaire, avaient autorité sur les femmes. La communauté familiale, au sein de la maison, était ainsi divisée en deux groupes distincts : celui des hommes aux activités extérieures au foyer, et celui des femmes vouées, autour des enfants, aux tâches domestiques. En fait, les hommes attendaient surtout des femmes qu’elles mettent au monde le plus de garçons possible, ces futurs hommes qui assureraient à la fois la prospérité économique (les bras travailleurs), politique (des voix s’exprimant dans les assemblées de village), et l’honneur (défendu par les armes dans les conflits autrefois fréquents), de cette communauté familiale et villageoise. Tout l’avenir familial dépendait donc de la seule fécondité féminine, valeur suprême qui constituait le modèle de toute activité comme de tout le système de représentations. Aujourd’hui, les vœux exprimés au mariage souhaitent souvent à la jeune mariée d’avoir sept garçons. Aussi toute femme avait-elle hâte de mettre au monde ces fameux garçons qui lui vaudraient le respect et le seul statut féminin enviable : celui de mère des hommes, seuls membres en titre de la communauté familiale. Aussi, par souci de préserver cette précieuse fonction au seul bénéfice des hommes de la communauté patriarcale, les règles de comportement, nécessaires à l’organisation de la vie commune au sein de cette maisonnée nombreuse, étaient assez rigoureuses : ainsi, une ségrégation (séparation) était observée entre les hommes et les femmes, en deux groupes distincts aux activités séparées, les hommes davantage à l’extérieur, les femmes à l’intérieur de la maison ou dans le voisinage, dans l’espace de la parenté. De surcroît, hommes et femmes étaient tenus d’observer les uns vis à vis des autres, des règles d’évitement dites aussi de respect ou de pudeur (hachuma ou amsethi), imposant des restrictions, sinon même des interdits de communication, de parole entre eux. C’est ainsi qu’en l’absence d’idéologie de couple, menaçant la cohésion communautaire, -et difficilement envisageable dans ces conditions-, la seule relation autorisée à se manifester, la seule vraiment comblante pour une femme, célébrée par toute la société, était celle qui la faisait accéder « au royaume des mères » de garçons, s’entend ; en Kabylie, par exemple, la femme qui avait donné naissance à un garçon dans l’année, était décorée d’un bijou particulier, porté au front, insigne de cette distinction acquise. Comment les femmes n’auraient-elles pas aspiré à se réaliser ainsi, grâce à ces fils qui les comblaient de respect, d’honneur, et d’amour maternel et filial, à la fois de réputation et d’affection, comment ne se seraient-elles pas alors précipitées dans ce rôle de mère de garçons, et même, « en se faisant un homme » ? Tandis que la naissance d’une fille était considérée comme un échec, car dit-on « un garçon enrichit la famille, tandis qu’une fille, on l’élève en pure perte puisqu’elle va enrichir celle des autres ». En effet, une fille est destinée à quitter sa famille d’origine pour aller vivre, mariée, dans une autre famille où elle sera sous la tutelle exigeante de la maîtresse de maison, sa belle-mère, dont elle sera l’aide ménagère. C’est à cette fin que sa propre mère l’a élevée dans la docilité, et instruite dans l’accomplissement des différents travaux domestiques.

En revanche, la relation entre mère et fils exclusive, glorifiée, reconnue comme la plus forte dans ce système entre deux individus de sexe différent : un fils et sa mère, avait une grave conséquence : celle de maintenir longtemps les hommes dans la dépendance maternelle, dépendance que l’on sait peu favorable à une idéologie et une vie de couple avec une épouse qui n’y trouve guère de place. D’autant plus que la jeune mariée, souvent choisie par cette mère, sa future belle-mère, aura dû accepter le marché qu’elle lui impose souvent : « Je te prends comme femme de mon fils, à la condition que tu ne m’enlèves pas son cœur. De fait la toute nouvelle et fort jeune mariée supporte difficilement la comparaison avec une mère toute dévouée à son fils, exclusive, (au point que la société en a pris conscience qui réprouve de marier une fille avec un « fils de veuve »). Il n’est pas facile d’être une fille moins aimée que ses frères, élevée à la dure, dans la perspective de la soumission qu’elle devra à sa belle-mère, alors que l’observation de nombreux interdits de parole sont imposés entre homme et femme.

Dans ces conditions, le système était voué à une perpétuation des rôles accomplis par les hommes et les femmes dans les seuls rapports d’affection autorisés et privilégiés entre générations différentes : d’une part des hommes demeurés avant tout des fils attachés à leurs mères et, d’autre part, des femmes accomplies dans leurs seules maternités en fils. Les femmes, ainsi vouées à la fécondité maximale dans l’espoir de ces « sept garçons » tant souhaités, passaient toute leur vie féconde en état de grossesse ou d’allaitement, situation de dépendance qui empêchait ainsi tout autre possibilité de réalisation féminine.

Remises en cause actuelles, en Afrique du Nord, comme en France
Mais les choses, aujourd’hui, changent. En effet, alors que, entre 1985 et 1990, les femmes d’Afrique du Nord avaient encore relativement beaucoup d’enfants en moyenne, (Algériennes : de 9 en 1986 à 7,7 en 1992 ; Marocaines : entre 4 et 5, Tunisiennes un peu moins de 4), or, en 1999-2000, cette natalité a baissé de la moitié : les Algériennes sont passées de 5 à 2,3, les Marocaines, de 4,5 à 2,5, et les Tunisiennes de 4 à 2. C’est à dire que les femmes d’Afrique du Nord ont réalisé, en 25 ans à peine, les changements qui ont mis deux siècles à s’accomplir en France ! Les démographes qui observent cette baisse se demandent d’ailleurs jusqu’où va chuter la fécondité, alors que le seuil du simple renouvellement des générations est tout proche. Les femmes du bord sud de la Méditerranée ont ainsi accompli une véritable révolution !
Plusieurs facteurs ont contribué à ce changement :
- L’émigration, qui, en Algérie a commencé dès 1910, pour augmenter peu à peu jusqu’à la fin de la guerre d’indépendance algérienne (qui a, dans certaines régions, causé une forte mortalité des hommes) et jusqu’à l’interdiction de l’immigration dite « de travail », d’hommes seuls, avant le « regroupement familial » en 1975.
- Une politique de limitation des naissances, tôt mise en place et Tunisie (mais plus tard au Maroc et en Algérie à partir seulement des années 70) : plus de la moitié des femmes d’Afrique du Nord emploient aujourd’hui des moyens contraceptifs (60% en Tunisie, 57% en Algérie, 59 % au Maroc), d’autant plus volontiers - que la mortalité infantile est beaucoup plus faible qu’autrefois (2000-2005 : Algérie : 43,9 %0 , Tun. : 23, 3 , Maroc. : 42,1 (en %0),
- et le rôle des enfants, qui, autrefois garantie pour la vieillesse, sont, désormais, devenus un poids.
- L’augmentation de l’âge au mariage (aujourd’hui de 27 ans en moyenne en Algérie où il s’était abaissé juste après l’indépendance).
- Enfin, la scolarisation, des garçons certes, mais surtout celle des filles qui, seule, se révèle vraiment efficace dans le changement des représentations et aussi des aspirations féminines.
Désormais, les femmes d’Afrique du Nord, y vivant ou en émigration en France, et surtout les jeunes désormais scolarisées, aspirent, tout comme les femmes du monde entier, à une triple réalisation :
- dans une « participation à la société » ainsi parlent maintes jeunes filles françaises de parents immigrés en envisageant l’accès à un métier (mais, en Afrique du Nord, la population active algérienne, par exemple, comporte encore à peine 10 % de femmes).
- et aussi dans une maternité choisie,
- enfin, dans une conjugalité elle aussi choisie, que leur permet l’élargissement de leurs connaissances et des rencontres possibles, à condition que les difficultés de travail et de logement ne soient pas une entrave.
Quant à la composition familiale, elle pose encore, - en Afrique du Nord, bien des problèmes. - Dans les campagnes il est toujours difficilement admis qu’un jeune ménage s‘autonomise en vivant à part de la communauté familiale plus large. - D’ailleurs, en ville même, les difficultés de logement, son coût élevé, le chômage, ne prédisposent pas à la nucléarisation des familles, où, plus souvent, deux générations cohabitent. Cependant le mouvement est en marche, et si les femmes sont encore peu nombreuses à travailler hors de la maison, les nouvelles jeunes filles scolarisées y sont souvent bien résolues.
- En France les premières femmes d’immigrés arrivées, algériennes, surtout (les plus nombreuses), mais aussi marocaines ou tunisiennes, arrivées en France avant ou au moment du « regroupement familial » de 1975, ont été confrontées à une situation, pour elles, très imprévue : celle d’un foyer familial réduit à une conjugalité fortuite, souvent comprise par elles comme une transgression de la conduite traditionnelle, (il n’est pas convenable de se séparer de la communauté familiale). Devant alors faire face à des situations différentes, non seulement avec les enfants : « ici, c’est l’inverse de là-bas : ce sont les garçons qui partent et les filles qui restent » ; mais encore avec le mari : dans une relation duelle à laquelle, en l’absence d’idéologie de couple, elles n’étaient nullement préparées, et souvent inquiètes d’enfreindre les règles de comportement qui leur ont été inculquées. Ce sont ces pionnières de l’immigration qui ont dû affronter ces grandes difficultés, car, à la génération suivante, leurs filles, comme les nouvelles venues d’Afrique du Nord, suivent, pour la plupart, quand les parents ne s’y opposent pas, le même chemin que toutes les jeunes filles françaises dont elles partagent les aspirations.

Dans les pays d’Afrique du Nord, aujourd’hui, nombreuses sont les femmes courageuses, et parfois aussi des hommes, à mener des combats pour le changement de leur situation, toutes celles qui ont subi des violences pour leur indépendance : femmes actives, étudiantes, voire lycéennes, et surtout femmes seules, veuves, divorcées ou célibataires, pendant ce que l’on a appelé la guerre civile en Algérie et les exactions des islamistes, surtout durant la décennie 1990-2000, comme Nabila Djahnine fondatrice de l’association tighri n-tmettut « cris de femme » pour l’éducation des femmes, le développement de l’information du planning familial et à l’éducation à la santé, assassinée le 15 février 1995 à Tizi-Ouzou, - et aussi, car les femmes savent être justes et reconnaître leurs alliés masculins – et il y en a - : Mahfoud Boucebci, grand psychiatre algérien et dénonciateur des maux et crimes dont les femmes sont victimes, assassiné à la porte de son hôpital le 15 juin 1993.

Mais pour ne pas perdre espoir, il faut aussi rendre hommage à toutes les femmes qui, à travers ces situations difficiles de crise souvent accompagnée de violences, dans les trois pays d’Afrique du Nord, ont milité, et qui militent encore par des manifestations, et dans des mouvements de femmes ou de nombreuses associations à vocation humanitaire et émancipatrice. A partir des années 80, elles se sont mobilisées pour l‘égalité, pour une citoyenneté pleine et entière, pour le changement du code de la famille, l’arrêt de la violence en général et contre les femmes ; elles tentent d’entraîner les hommes en les interpellant publiquement par exemple « Sois un Homme, vote pour une Femme » et, provocantes : « Où sont les Hommes ? » et aussi d’un homme responsable politique : « Oh, hommes ! Soyez femmes, ne serait-ce qu’un jour ! »

Après la guerre d’indépendance : la sortie des femmes dans le monde du travail était encore faible : 3,6% de Fs actives dans les années. Aujourd’hui les mouvements féminins ont une large audience dans les villes comme dans les campagnes qu’ils soient « Pour l’égalité des droits entre l’homme et la femme », comme le « Rassemblement des femmes démocrates ou RAFD (« refus » en arabe), ou le « Collectif de coordination des femmes », ainsi que les mouvements en France même, comme « Ni putes ni soumises », ou « 20 ans Barakat», qui n’hésitent pas à s’impliquer en politique.

Le changement radical dans le domaine de la fécondité est de bon augure, il est appelé à être suivi par l’entrée plus nombreuse des femmes dans la vie active, et aussi par des conditions de vie familiale plus harmonieuse entre hommes et femmes dans un véritable partenariat favorisant le dialogue entre eux.

[1] Camille Lacoste-Dujardin, ethnologue, directrice de recherche émérite au CNRS-Paris, auteur de Las Madres contra las mujeres. Patriarcado y materbidad en el mundo arabe. 1993. Traduccion: Alicia Martorell. Madrid : ediciones Catedra, 281 p.

Entrevista a Angela Davis. Maria Lluïsa Borràs

Angela Davis, the mythical defensor of human rights and in particular of women’s rights stopped in Barcelona. Her visit was so short that she couldn’t give interviews. However we talked about her natal Birmingham and our Barcelona…

She’s slim and fragile, surprisingly calm, with an easy, comprehensive and friendly smile. She is a seductor for nature. This image is surprising because it doesn’t correspond to the cliché, in vogue since the Sixties, of that challenging tiger of August 1971. She talks about Spain of today and yesterday and I talk about her Birmingham where in 1996 I found out about the terrible Sloss Furnaces that now host craft workshops for metal sculptors. But firstly I ask her to talk about the Soledad Brothers and the Black Panthers.

-- The Soledad Brothers existed thirty years ago and it isn’t only the name of a today famous blues band. George Jackson, a friend of mine and member of the Black Panther Party, was one of them: he was condemned, with other two black people, to Californian maximum security prison, Soledad Prison, accused of having killed a guard in relation with the murder of three black activists on 13 January 1970. They appeared in the headlines as Soledad Brothers when George Jackson’s brother, Jonathan, who was 17 years old, entered the courtroom with a gun, freed three prisoners and took the Judge as a hostage. The guards reacted immediately shooting and killing three prisoners. Later George Jackson became particularly famous when two books which became best sellers were published (The prison letters and Soledad Brothers). His fame grew when, on 21 August 1971, he was gunned down in the prison yard because of “trying to escape” carrying a 9 mm automatic pistol.. He was buried with the honours that correspond to a revolutionary hero and Chief of the Black Panther Party. Moreover Bob Dylan immortalized him in one of his most famous songs: They Shot George Jackson Down. This all has to do with me as I was falsely accused of giving the gun to George Jackson, who of course was a friend of mine.

Is it true that the Black Panther Party at its beginning had a self defence program?

- The words self defence, distinguished the philosophy of the Black Panthers from the popular pacifist movement, that was fighting for civil rights. Because the Black Panthers announced the constitutional right of black people to hold arms. But the most interesting part of their program was the social one and especially Free Breakfast for Children which was a program for poor children. Its repercussion was so strong that the party was accused by FBI of Communist propaganda. The fast extension of its programs to other organizations such as Chicanos and Puerto Ricans in New York or the Chinese Community in San Francisco, and the extension from a small nucleon in Oakland to 48 states, was considered by the establishment to be a serious danger. Although there was a tremendous repression which went on for ten years, the Black Panthers were die-hard, but in the end they were devastated and practically disappeared in 1977.

Hundreds of people, black, white, of all kinds, gathered in front of the Women's House of Detention in New York's Greenwich Village on 13 October 1970, within a half hour of the arrest in a midtown motor hotel of Angela Davis, a revolutionary lecturer of philosophy, who had managed to flee from the police for two months. The people shouted: “Freedom for our sister! Freedom for Angela Davis!”. She was the third woman in history to be on the FBI's ten most-wanted list, accused of collaboration with Jonathan Jackson in the abortive attempt to free various prisoners from the courtroom in Marin County, because the guns used were supposedly registered in her name. With this supposition she was accused of murder and kidnap, although she was not on the scene of crime. The day after, three hundred people requested her freedom shouting in front of the Federal Tribunal. Of all the people waiting for hours only 14 were allowed to enter. Angela was held on a bail for 250 000 $, but then handcuffed and imprisoned because in case of murder and kidnapping, capital offences, no bail allowed her liberation.

Angela Davis at that time, in 1971, was 27 years old. She had graduated magna cum laude at Brandeis College and then studied at the Goethe Institut in Frankfurt and at University of California in San Diego. She had been a member of the Communist Party since 1968.

-In prison I had a lot of time and I was able to reflect on the social problems of the black community which originated with slavery and I wrote a book that was published with the title The role of women in the slavery community.

The truth is that she revealed to be a writer, researcher, teacher and defender of human rights recognized worldwide. In 1972 she was acquitted of all charges. Her trial is one of the most famous ones in the history of the United States.

Although Ronald Reagan, at the time Governor of California, once swore Angela Davis would never teach again in the University of California system
and actually managed to expulse her from the University of Los Angeles (UCLA) in 1969 because of being part of the Communist Party, her career continued at an excessive rhythm up to today. Her brilliant career led her to being nominated to a Presidential Chair at University of California, Santa Cruz (Afro-American and Feminist Studies Department). She is currently a professor in the History of Consciousness Department at University of California, Santa Cruz

-- I wanted women and especially black women to receive education and I programmed an Introduction to female studies at the University. In 1960 we fought for all kinds of liberation: class liberation, black liberation and women liberation. I also was interested in opening the educational system, involving it in the political movement, a school of liberation that I called Lumumba-Zapata-

Talking about the Sixties reminds me of the poet and playwright LeRoy Jones (1934) who at the time was the indisputable star among the New York intellectuals with spectacular full in his debuts off Broadway, placing himself, on the other side, amongst the leading first integrated parties. I wonder wht happened to make him soon after become Amiri Baraka, militant in the Black Panther Party for Self Defence and staunch Marxist fighter in favour of the working class. What has changed fundamentally, in your opinion, from the Sixties to today?

-- In the Sixties we approached the right of abortion and birth controlling. And I fought and am still fighting for the abolition of prison: we have to consider that Guantanamo is the future. At the end of the Seventies I started writing with a feminist perspective about the role of black slave women, the fight against legal ways of differentiating poor from rich, the concept of third world and national liberation. Today there are still situations against which we have been fighting for 20 years and we are at the same time approaching new categories of fight: against domestic violence, against military violence. We also have different feminisms like the one that celebrates the fact that a black woman such as Condolence Rice achieved political power, not considering that this woman is even more conservative than Mr. Bush himself. As for some old followers of Martin Luther King, they demonstrate today against lesbian rights and in favour of marriage because these defenders of civil rights do not care about sexuality. Although it must be said that not all Martin Luther King’s descendants are reactionary, one of his daughters is the leader of an organization that deny gays’ and lesbians’ rights and which could be very dangerous for progress. The goal of feminism is, today as yesterday, justice, equality and liberation. I think the expert women should encourage the fight of the young women who must take the first role and the risk. The experts as me should limit themselves to communicating, listening and accepting the leadership of the young. In the Eighties there were many publications about race, gender and class, which considered that liberation is not only a black matter. The same is true concerning violence and its various types.

Can we say that young black people have an authentic nationalist feeling?

--The state promotes the nationalist feeling in a young black person in order to instigate him to go to war by selling him the idea that he is going to fight for his mother country. Which mother country? At the age of 12 I felt that I did not have a mother country and I was already involved in groups related to integration. My story is a normal one, with nothing special to highlight. I mixed with libertarian movements without knowing exactly why I did so. Since my childhood I heard my family say that things shouldn’t be as they were and that we should change them. They always taught me to think that we should go further ahead of what is given to us. When I was 15 I joined a Communist organization. I cannot live my life in a different way. It’s a way of life, sometimes interesting, sometimes exhausting. I never wished anything for myself.

I tell her that I had always associated slavery of the Big South to the people working in cotton plantations until I had a big surprise and found out that in her city, Birmingham, in Alabama, slaves had worked hard in the furnaces. At the end of XIX century the Sloss Furnaces engaged 500 slaves and produced 400 tons of pig iron per day. All the conditions and materials to produce pig iron were found within a radius of thirty miles from Birmingham which crowns its highest summit with a Volcano. The city was the leader for production and quality all over the country until 1971. During the first year of activity the furnaces supplied 24 tons of iron and at the Louisville Exposition in 1883 they won the prize for “best ingot”. In her book of 1981 Women, race & class (Ed. Akal, 2004) Angela Davis quoted Robert S. Starobin’s text from Industrial Slavery in the Old South is: “In the iron furnaces and in the mines it was also ordered to women and children to drag the wagons and throw the metal blocks into the crusher and the furnaces”.

In 1977 residents voted the conversion of the enormous mass of metal into a community centre host to a program dedicated to metal arts and also to concerts, drama and conferences: in this aspect I visited it in 1996, during the Atlanta Olympic games.

Its new destiny did not manage to detract in the slightest from the dismal and phantasmagorical appearance of a place that seemed to me perfect to place a scene of a horror film. .

I don’t see your name in the list of the notables who participated in The Million Man March, in Washington, October 1995 organized by the Islamic leader Louis Farrakhan.

- I base my criticism of the initiative on various aspects. Firstly the conservative policy that excludes women’s reproduction rights, hushes up gender-based violence, that doesn’t include gender matters in its claims, the exclusion of women, but above all the lack of political demands concerning many problems of the black community. A progressive position with regard to sexuality. We must remember the march on Washington in 1963, for example and how different it was.

Why do you think Bush was re-elected.

- There were many citizens suspected of not daring to vote, because of the terror, the new fear of terrorism. When I was a prisoner, in the Nixon era, they already called me a terrorist. The deep and middle-class America never assimilated the revolutionary and progressive movements of the Sixties and Seventies and they saw in Mr. Bush the possibility of recovering the tradition and the security that in their opinion he offered.

This is not your first visit in Spain, is it?

-Spain has a special place in my heart because of the civil war: I still remember lyrics and music of Ay Carmela! And “la Pasionaria” has always been a heroine for me. Three thousand foreigners, many of which Communists, participated in the Lincoln Brigade. I joined the Lincoln Brigade and a good friend of mine died in Spain.

How do you see Europe?

- I think it’s time progressive organizations went further ahead of race matters. Let’s pay attention to immigrants for example, both legal and illegal, who come to the United States in search of a better life. The exploitation of immigrants creates conditions that impel many black people to look for alternative economies in drugs, sexual services, that in the end leads them to prison. I think this is the challenge of today and we must reject the narrow conception of the black community. We should unite the black communities, Chicanos, Puerto Ricans, Asiatic Americans. It is necessary to create strategies that go further ahead of the racial goal, both in the United States and in Europe.

 

 

 

 

TRADUCCIONS

Tres pintors del Magreb. Rajae Benchemsi

Farid Belkahia. Rachid Koraïchi. Gouider Triki. Tres pintors del Magreb. Territori cultural o cultura del territori? Si tots són representatius de l'art contemporani del magreb, les seves experiències resultent, malgrat això, molt personals, lligades però entre elles per poderoses resonàncies, tant a nivell simbòlic com a nivell plàstic també. La seva identitat, per cert comuna, no es limita pas a la història dels esdeveniments en la seva successió i en la seva realitat espai-temporal. Cal anar molt més enllà, especialment en el cas de Farid Belkahia i Rachid Koraïchi. És pels horitzons immemorials de la llarga tradició que cal mirar d'interrogar aquestes obres. Tradició universal on el primer ensenyament és des de sempre, tal com ho recomana el Text sagrat, reconèixer, comprendre i integrar les civilitzacions que l'han precedit i difondre'n les savieses. No es tracta d'una postura política combinada amb invectives històriques, sinó tot al contrari. El seu camí és inicialment la temptativa d'embarg còsmic i universal. No són pas militants de la història de les civilitzacions, sinó somiadors d'una possible síntesi. És l'essència concèntrica de totes aquestes cultures que anima la seva recerca. La tradició és als seus ulls un principi fundacional que es perpetua a través dels segles en una eterna renovació i que es desenvolupa fora dels paranys del mimetisme i dels costums rígids que transposen en un espai-temps reconvertit. La tradició és per ella mateixa una mutació temps. És la pròpia matèria de la humanitat, conscient de la seva responsabilitat cara a uns éssers i a uns móns. Ella és efectivament metafísica. D'altra banda l'art contemporani no procedeix pas, en el seu cas, d'una qualsevol necessitat de deconstrucció, de trencament, de ruptura que només ella els permetria evolucionar cap a l'abstracció. L'art abstracte seria més aviat no un retorn cap a una identitat perduda i retrobada sinó en canvi una realització del primer orígen, profundament ancorada en els principis físics i geomètrics de l'art bereber, àrab i islàmic. És una veritable trobada amb “sí mateix”. Són universalistes i pregonen per aquesta raó precisament una profunda adhesió a les especifitats culturals. Així resultaria estrany, fins i tot improbable llegir i analitzar les seves obres a la llum de la història de la pintura a Occident. Ells no evolucionen pas cap a l'abstracció sinó que n'han sorgit. De totes maneres, sempre a l'aguait, assimilen les diferents tècniques d'aquest art mitjançant la freqüentació a escoles de belles arts, i també més endavant a museus i galeries. Farid Belkahia, nascut el 1934 és un dels pioners de l'art contemporani al Magreb, fa el primer aprenentatge des dels 15 anys en el taller d'Ollek Teslar, abans d'entrar a l'escola de Belles Arts de París, després a l'Acadèmia de Praga o a la de Milà. Rachid Koraïchi coneixerà molt aviat l'Escola de Belles Arts d'Alger dirigida llavors per Yellès, i freqüentarà els tallers de Mesli i d'Ali Khodja abans d'integrar-se a la de París. Gouider Triki, després de l'Escola de Belles Arts de Tunis on assisteix al taller de Hedi Turki, també arriba a París i entra als tallers de gravats del carrer Bonaparte. Aquest ensenyament si bé desvela algunes influències, Klee i Rouault per Farid Belkahia o encara Tàpies o Gaudí a qui ferà homenatge, Matisse per Rachid Koraïchi, mai no els durà a extraviar-se pels simulacres del mimetisme o fins i tot del postís. Si han veritablement existit, han operat com a dinamitzador interior i no com a referència per ser captada en la seva visualitat immediata. Les seves obres seguiran sent individualistes i d'una individualitat sense escletxa. Nombrosos pintors àrabs han optat per una fusió total amb la pintura occidental i han seguit les diferents tendències durant tot el segle XXè. No és en absolut el seu cas. Ben al contrari, als seus ulls occident és un mirall per trascendir i per transformar segons una imaginació de textura i de naturalesa particular.

És ben cert que l'obra de Farid Belkahia i la de Rachid Koraïchi presenten un parentiu més significatiu que amb la de Gouider Triki. Si la memòria apareix com una preocupació essencial, ella no actua com un palimpsest on els diferents estrats es superposen, sinó com a matèria cada vegada recomposada i en la què el temps, els temps, es constitueixen com a un present estès empapat d'un sentiment d'eternitat. Aquest treball sobre la memòria és el d'una idea precisa del esdevenidor de la humanitat no tant com a esdeveniment únicament, sinó com a relació fonamental entre el temps i l'espai. Les seves obres són, primer i abans de tot, una aventura de ritme on el temps i l'espai apareixen en tant que números amb els que s'ha de jugar, posar-se en equació prenent riscos de cares als límits de la tensió del desig i de la voluntat del saber. Perquè es tracta d'un combat per i amb la vida però a través del desafiament de la passió. Tots els elements constitutius del ritme, com la serialització i la repetició, la demultiplicació, la fragmentació, són un motor permanent que energitza el moviment de l'obra. La referència a temes diversos no només no actua com una actitud sentimental susceptible de retornar l'espectador vers una significació extra pictural sinó que encara prova de quina manera el procediment, més que tendir a un esclat, subratlla al contrari una recerca de la unitat. Unitat o unicitat que integra, de manera matemàtica i metafísica, la multiplicitat. I si Rachid Koraïchi a la pregunta: “tens fe?” contesta “no” a Nourredine Saadi, estic temptat de dir-li, existeix una altra fe que la de la intensitat del dó i l'art veritable és una altra cosa? Ja que res no és tan impressionant de l'obra d'aquests dos artistes com la poderosa generositat que se'n desprèn.
Allò que les distingeix igualment és l'obsessió per la matèria. La seva recerca. Passar d'un material a un altre sorgeix d'un caminar entre nombroses i àrdues proves. Veritable experiència del cos a cos amb la matèria. El seu desafiament. La seva quimera, com diria Bachelard, són tantes expressions de l'última recerca d'unitat. Voler investir la realitat substancial de la matèria, penetrar-ne el llenguatge, el funcionament interior i misteriós, copsar-ne la dimensió sagrada, és voler retornar a la pregunta primera de l'origen de l'home. És també voler superar la ignorància reduint la distància que la separa de la veritat. Que l'en allunya. Mentrestant mesurar-se amb la resistència de la matèria segueix sent possible, mentre que captar-ne l'estar a través de la seva realitat intrínseca i amb ell el propi cicle de la natura i de la creació, és impossible però sens dubte per aquesta mateixa raó fascinant. Estranyament, si aquesta passió de la matèria sembla sempre patir les pressions incontrol·lables de la impaciència, el resultat és d'una serenitat sorprenent. Així és veritablement un exutori.
Per a Gouider Triki, la desmultiplicació d'aquest anima tant com destrueix el seu propi sistema per girar-se cap a una interrogació angoixada de l'un i de l'origen. Les formes animals i vegetals, fortament estilitzades, rivalitzen amb una humanitat despullada de tota existència específica i transmutada en signe pur, en una realitat abstracta i estrictament onírica. Quan després de la seva estada a París diu que vol tornar a la terra natal, és en sentit literal que se l'ha d'entendre; i treballar la terra significa per a ell solcar en aquesta primera matèria, aquesta matèria prima, de la que hem sortit. És a la recerca d'aquesta veritat que s'entregarà amb la humilitat d'un savi, susceptible de restituir a cada cosa el seu lloc en l'economia general dels elements de la natura. El seu retret i el seu silenci apareixen des de llavors com una necessitat inevitable i ens resulta més aclaridora de la singularitat del seu recorregut.
Farid Belkahia. Quan pinta la tortura a les presons franceses d'Algèria o a Auschwitz, la seva preocupació no és pas tant de despertar un sentiment de compassió a l'espectador sinó de fer veure el sofriment en la seva materialitat. És l'objecte mateix de la tela i no porta a res més que a ella. La fi d'aquest període expressionista, dit de Praga, coincideix amb l'abandó de la tela però també de les tècniques clàssiques del cavallet així com de les reformes convencionals del quadrat o del rectangle. És a aquesta data, 1962, que torna al Marroc i assumeix la direcció de l'Ecole de belles arts de Casablanca. Instaura molt ràpidament nous mètodes d'ensenyament; més lliure, hi integra per primera vegada l'estudi i la història de les arts tradicionals i populars. Llavors coneix una dèria extraordinària per l'exploració de materials diversos. I, si mai renuncia al paper que tracta amb una infinita delicadesa i col·lecciona des de molts anys enrera, inicia molt ràpidament una llarga experiència sobre coure. Material dur i malgrat tot manejable, ofereix l'oportunitat d'un veritable combat; és mitjançant una actitud quasi estàtica que prisa les fulles de coure. Les martelleja. Les estripa. Les amotlla amb la finalitat d'extreure'n formes generoses i sensuals. Un treball cos a cos però sobretot sobre el propi cos i sobre la passió del cos. Aquesta aventura, amb estudis múltiples, durarà fins 1974, data en què deixa l'Escola de belles arts. Es retira llavors durant més de quatre anys per explorar un altre material, la pell crua. Pell d'anyell on s'insereix per sempre més el gest salvador d'Abraham. Frontera entre l'ésser i el món, entre la vida i la mort, ella és a la vegada la nostra història simbòlica però també la de les nostres venes, del nostre alè. Alquímia veritable on, de la putrefacció, es passa a la celebració d'un univers oníric i transcendit. Farid Belkahia no treballarà amb res més que amb plantes i minerals que tracta ell mateix per tenyir les seves pells per realitzar la penetració absoluta i definitiva del color dins la textura d'aquesta matèria més fràgil que el pergamí i tan semblant no obstant. La tria dels seus temes s'orienta llavors cap a una observació assídua i obsessival tant de l'història dels homes i de la seva relació amb el ritme, La Transe, la Melhun, Procession com de la dels signes i de la naturalesa. L'Aube, L'Arbre però també l'home i la geografia. Ben aviat ret homenatge a Ibn Batuta i darrerament a Sharif al Idrîsî en un treball batejat molt encertadament, La Dérive des continents. La seva investigació de la matèria el porta inevitablement també al descobriment del metall i, res més natural, es retrobarà dins d'un projecte d'escultura Les set portes del cel en companyia precisament de Rachid Koraïchi.

Rachid Koraïchi està, sense cap dubte, sobre el rastre no només d'un Islam de la seva infància, sinó d'un Islam on s'ha inscrit la seva personalitat, on s'ha forjat la seva sensibilitat en el sí de l'atmosfera d'amor i de misericòrdia dins la casa del seu avi o la zaouia. Una obra en perpetu esdevenir i amb ritme de vegades vertiginós. Tot és èxtasi, desig, passió. Sobre el rastre del passat, construirà tot el seu treball al voltant de la xifra set però sempre amb l'obsessió manifesta de la cerca de l'un. Tot imbuït de la civilitat de Constantina i desprès d'Alger, sempre portarà al damunt la seva aristocràcia com un cavaller el seu sabre. Abandonarà igualment molt aviat les tècniques clàssiques i el treball de cavallet per deixar esclatar les formes i ocupar l'espai amb força. Aferrissadament, inicia tot seguit el seu caminar a través dels diferents materials. Passant de la tela a la seda, de l'argila a la terra, del signe a l'escriptura, de la tinta a la grafia, de la veu (aprenentatge de l'Alcorà) a la via, broda tots els seus treballs amb una nostàlgia amorosa on s'endevina la fascinació pel misteri. Però res en el seu fer es decanta pel sentimentalisme. Tot és donat a llegir i a palpar dins de la seva materialitat primera. En el seu treball Salomé, si la figura de Salomé evoca una història d'amor, la seda teixida i bordada de fil d'or només la torna cap a ella mateixa i el blau, color de la nostàlgia i de la melanconia a l'Islam, expressa abans que res aquesta realitat. El seu interès pel metall apareix dins de la devoció que aplica en realitzar el projecte de les Les set portes del cel amb Farid Belkahia. Títol que sona com la necessitat urgent de percebre la Veritat, però també la senzilla sensibilitat del ferro, sortit de les tripes de la terra i d'una rebel·lió que únicament el foc liquida. Res no sembla capàç d'apaivagar la seva impaciència i de palpar la cara amagada del món. Rastreja la història a través del desert de Tassili però també a través dels grans homes com Okba Ibn Nafia i Ibn Arabi, el sheikh al Akbar, als que ret homenatge. La tragèdia de Djerba on s'esvaeixen durant un diluvi terrible totes les ceràmiques repujades dels textos del més gran dels sheikhs, actuarà sobre l'artista com un potent signe del destí; no renunciarà pas al projecte i és a Anduze que acabarà aquest treball de llarga trajectòria que presentarà primer a la cèlebre medersa Al Mustansiriya a Bagdad i finalment a Damasc, a la mateixa ciutat on està enterrat Ibn Arabi. S'ha d'arribar a la conclusió que era necessari esser autoritzat per evocar la memòria d'un tal Sant? Malgrat tot és cert que l'escriptura en mirall que practica Rachid Koraïchi permet preservar algunes veritats esotèriques. No obstant si sovint s'ha associat aquest treball a la caligrafia, és sense cap dubte per error. Aquest art islàmic per excel·lència és un art sagrat amb regles precises i que no és mai encertat de confondre amb l'art contemporani que prové de tota una altra problemàtica. Els grafismes de Rachid Koraïchi són un treball sobre l'ombra i la llum, el negre i el blanc, la fusió dels contraris, però sobretot sobre el ritme al que els buits i els plens, en el vèrtigen del moviment, transformaran l'espai en temps.

Farid Belkahia i Rachid Koraïchi, lligats per una profunda amistat, comparteixen nombroses altres passions, en particular la del viatge. Com si la sedentarització amenacés la seva capacitat de moure's per tot el món. Si l'un i l'altre estan inscrits totalment en la contemporanitat, tenen el mèrit d'haver enriquit aquesta etapa de la història de l'art amb una aportació sorgida d'una cultura diferent altament i serenament assimilada. Potser avui és temps de reconsiderar el treball del Magreb, que ben sovint l'occident té tendència a excloure de l'Àfrica, a la vista d'aquestes dues experiències, riques i originals a més d'un títol.

Barcelona dins la nova geografia del cinema. Edouard Waintrop

El cinema té la seva geografia pròpia. Sabem que la capital mundial es troba a Hollywood i que encara que la producció actual de les major companies no valgui pas la dels anys daurats (1920-1960), continua sent estimable -veure per exemple per aquests últims anys entre altres Good night, good luck de George Clooney, Charlie and The Chocolate factory i Corpse Bride, ambdues de Tim Burton, Eternal Sunshine of a Spotless Mind de Michel Gondry o Million Dollar Baby de Clint Eastwood, Lost in Traslation de Sofia Coppola, The life Aquatic with Steve Zissou de Wes Anderson, Punch Drunk Love de Paul Thomas Anderson, les pel·lícules de Steven Soderbergh, David Lynch, etc. -sobretot si s'obre aquest camp al conjunt de pel·lícules rodades als Estats Units (als independents) o produïdes per companyies americanes al Canadà o a Europa- A history of violence de David Cronenberg, rodada al Canadà per un cineasta canadenc, autèntic producte americà, però; Match Point de Woody Allen, produïda i realitzada a Anglaterra; The Three Burials of Melquiades Estrada, dirigida per Tommy Lee Jones, però produïda pels francesos; Broken Flowers de Jim Jarmush, cineasta americà pur suc, però pel·lícula coproduïda igualment pels francesos -.

Al voltant dels Estats Units el món canvia. L'Índia (amb els seus 800 llarg-metratges produïts cada any) queda com l'alternativa creïble però només pel seu mercat interior – o quasi, Swades d'Ashtosh Gowariker sent l'excepció que confirma la regla-, els països àrabs o del sud-est asiàtic. L'extrem orient, al contrari, ha fet una irrupció estrepitosa a les nostres pantalles a final dels anys 80 i a principi dels noranta. Gràcies a les tres Chines (Taiwan, Hong Kong i China continental), a Corea, al ressorgiment japonès i, avui, a l'aparició de les cinematografies tailandeses i indonèsies. Han aparegut noms, Hou Hsiao Hsien, Takeshi Kitano, Kim Ki Duk, Wong Kar Wai, Jia Jiang Khe, reconeguts pels crítics i els aficionats. Tots cineastes educats en el film americà però desmarcant-se'n netament.

L'Iran, gràcies sobretot a Abbas Kiariostami, i Turquia, amb Nuri Bilge Celan, s'han fet també un lloc al sol. L'Àfrica estancada en comparació amb Amèrica llatina en plé boom al voltant de l'eix Argentina – Mèxic. En el primer dels dos països s'hi veu una proliferació de talents nous, amb les aparicions de Lucrècia Martel (La Ciénaga i La Niña santa), de Carlos Sorín (Historias mínimas), Fabián Bielinsky (Nueve Reinas), Pablo Trapero, Martín Rejtman, Adrián Caetano, Celina Murga, Juan Villegas o Diego Lerman. Mèxic ha vist la confirmació d'Alejandro González Iñarritu, realitzador d'Amores Perros, marxat seguidament a treballar als Estats Units (21 grams). Han aparegut igualment Carlos Reygadas (Japó, Batalla en el cel), Francisco Vargas (El violí) i Amat Escalante (Sangre).

Aquests dos països no són pas sols sobre aquest continent a despertar-se. Anys desprès del Cinéma novo, l'estrella de Brasil brilla altre cop, però per damunt de tot en el camp del documental. Perú amb Josué Méndez (Días de Santiago), ha tornat a situar-se sobre aquest mapa. I Uruguay, desprès de Whisky de Pablo Stoll i Juan Pablo Rebella, rivalitza amb la veïna Argentina.

Durant aquest temps (els últims vint anys), Europa ha declinat. L'enfonsament als anys 80 del cinema italià, la quasi-desaparició d'Alemanya, l'estancament de les cinematografies anglesa i francesa, les dificultats dels països de l'Est desprès de la mort del comunisme estan per molt en aquesta desaparició relativa. Els vells mestres (Godard, Rohmer, Antonioni, Oliveira, Bertolucci, Loach) segueixen rodant però sense convèncer. Hi ha, sens dubte, el fenòmen Almodóvar a Espanya, el cas especial d'Alexandre Sokurov a Russia, la persistència heroïca d'Ingmar Bergman a Suècia (però pel biaix de la televisió), la de Marco Bellocchio a Itàlia o la de Philippe Garrel a París. O l'emergència sorpresa d'algunes pel·lícules (Los lunes al sol a Espanya, La meglio gioventú a Itàlia...) però res de decisiu.

De sobte, és una mica sorprenent veure aparèixer un pol de ressorgiment a Barcelona. Aquests últims cinq anys, s'hi ha pogut, efectivament, descobrir diversos films d'una forma veritablement original, hibridació aconseguida entre el documental i la ficció. Primer assaig concluent i reconegut a quasi tot Europa, En Construcción, de José Luís Guerín, bella crònica de l'enderroc d'una vella casa del Raval i de la seva substitució per un immoble per capes mitjanes-superiors. En dues hores el realitzador aconsegueix fer el retrat d'una Barcelona en mutació, “gentrificada”. Amb humor, vivacitat, lleugeresa. I la voluntat d'enterbolir la línea que separa allò real de la seva reconstitució. El cielo gira de Mercedes Álvarez evoca la desaparició progressiva i inexorable del poble de la regió de Numància que l'ha vist nèixer. És també una petita obra d'art de documental, realçat amb un dit d'autobiografia. Una pel·lícula sensible, que inventa la seva temporalitat, i posseeix un to irònic que no espatlla res. Gran mestre desconegut del cinema espanyol, Víctor Erice ha adorat aquest film.

Aquests dos llarg-metratges han estat produïts amb pocs mitjans, si considerem els pressupostos habituals dels films europeus, i mercès al recolzament actiu de la secció audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra. Una iniciativa única a Europa. I es diu que el proper film de Marc Recha (realitzador de L'arbre de les cireres, de Pau i el seu germà, presentat al festival de Cannes el 2001) estaria basat en un treball semblant a la frontera ficció–documental i inscrit en el mateix context institucional.

Per tot Barcelona, independents s'han posat ells també a aquesta manera de fer cinema. És així que Jo Sol ha dirigit i que Zip film ha produït El taxista Ful, la història d'un aturat que roba taxis la nit, fa de taxista de nit i desprès, de matinada, torna els vehicles al lloc on els ha agafat. Aquí també, tenim un tipus de relat heretat del documental i, com a final, una comèdia política plena d'enginy: una fàbula sobre la dificultat per un aturat de romandre honest.

Amb aquests quatre exemples de films, tan semblants en la seva situació, no podem solament estar nomès davant d'una coincidència. És un gènere que neix. Al més de febrer, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha organitzat una trobada entre Víctor Erice, l'autor d'El sol del membrillo, etern rebel del sistema de producció clàssic espanyol, i l'iranià Abbas Kiariostami, realitzador de Close Up i de Zire Darakhatan Zeyton, cineasta d'una poesia simple i model de nombrosos joves realitzadors en el món. Aquests dos talents, aquests dos dissidents de la norma mundial, no s'havien reunit pas nomès perquè se'ls homenatgés. Era també una manera d'aixecar la bandera del nou cinema barceloní que ells han tant inspirat.

George Sand o l'art d'estimar els homes.  
Eve Calingaert

Als vint-i-nou anys, George Sand escriu un llibre de dues-centes pàgines sobre el plaer femení. Més ben dit sobre l’orgasme. L’obra xoca o subjuga les multituds de l’any 1833. La jove provinciana esdevé, d’un dia a l’altre, una star. Cada fet i gest de la seva vida és comentat a les gasetes. És posada pels núvols o a dins del llot, és beneïda o difamada… Sobretot fa por als marits que temen, en el segle burgès, que les seves dones esdevinguin quelcom més que pitxers. A la sortida del teatre de l’Odéon, els estudiants desenganxen el seu carruatge, per portar-lo en braços fins a casa seva… Madonna i Jennifer Lopez poden recollir i marxar.

La història no ha pas estat amorosa amb aquesta dona excepcional. Es parla dels seus cigars, quan en realitat lligava cigarretes (tabac de rosa), i de les seves passions per Musset i Chopin, ignorant els seus amors més superbs.
La llegenda li atribueix molts amants. Revisant-los, hom s’adona que, el que ella ha viscut en una vida, moltes dones, avui, ho han practicat en pocs anys!

La travessa d’Espanya en tartana

El mariscal de Saxe, l’heroi de Fontenoy, el que va viure a tot drap, a rem i a vela, era el besavi de George Sand. Passava revista a la seva tropa al Champ de Mars a París, vestit de negre, damunt d’un cavall negre, amb una pell de pantera per tapís de la sella. Les dones es precipitaven per assistir a l’exercici. És d’aquesta manera que la seva besàvia, força mundana, va sucumbir al seu encant. La seducció era un assumpte de família. George ho va heretar com si d’una joia es tractés.

El seu pare, Maurice Dupin de Francueil, també somiava proeses. Va esdevenir l’ajuda de camp de Murat...,i es va enamorar bojament de la filla d’un oceller parisenc. George va estar dividida, tota la seva vida, entre l’aristocràcia i el poble.
Als quatre anys, travessa Espanya en tartana amb la seva mare –que no es vol separar del seu guapo militar– per seguir l’armada napoleònica. A Madrid, viu al palau de Godoy. És la mascota del regiment. La vesteixen de hussard i el guapo general la fa saltar damunt els seus genolls.
Però la conquesta fa aigües... i tota la família torna a França, a Nohant, a casa de l’àvia paterna que, de bones a primeres, no s’entén amb la seva jove. Quatre dies més tard, el pare es mata a cavall.
Les dues dones es troben cara a cara, dues castes s’enfronten, per decidir el futur de la petita Aurora (que encara no es diu George).

Ella rep l’educació d’un noi

La seva mare torna a París i la petita és educada per la seva àvia, més afortunada. Li busquen el vell preceptor del seu pare. Un metge fantàstic que no ha vist mai una nena de prop. L’educa com si fos un noi. Aprèn el llatí, munta a cavall vestida de nen, caça, tira amb fusell, corre pel camp amb el seu vell mestre per tenir cura dels pagesos. Aprèn com solucionar una fractura, a gestionar la terra i a tocar el piano, la seva àvia és una músic excel·lent. Gràcies a ella, més tard, podrà seguir les obres de Chopin i Liszt que suscitaran els seus consells.
Adolescent, se l’envia a París, al convent de les Angleses. A divuit anys, torna a Nohant per assistir a la mort de la seva àvia. «Perds la teva millor amiga» li diu aquesta traspassant.
Ni parlar-ne de deixar la gerència d’un patrimoni a una dona tan jove. Se l’ha de casar. Troba un jove aristòcrata desdinerat. Aurora creu que l’estima. A la seva edat, no es té cap punt de comparació per l’amor.
Es casen i molt ràpidament la idea del príncep encantador li surt del cap. Casimir es revela com un aguiló de províncies: caça, ronca, espavila les cambreres (fins i tot mentre la seva dona va de part). Aurora no es pot acontentar amb una vida com aquesta. Decideix marxar cap a París on troba Jules Sandeau.

La glòria a menys de trenta anys

A París, Aurora es vesteix d’estudiant. Una levita i unes botes amb ferros són més pràctiques, i econòmiques, per rodar per la ciutat, segons la seva expressió.
Escriu a Le Figaro. Signa una novel·la amb Sandeau però aquest es revela indolent. El motor és ella. D’ara endavant signa sola amb el nom George Sand. Necessita diners. És contractada a la Revue des Deux Mondes, pedrera dels petits genis literaris de l’època, on apareixen les seves novel·les en fulletons.
La glòria, fulgurant, arriba amb Lélia, aquesta obra sobre el plaer femení.
Però és imperatiu que es divorciï per viure d’acord a les seves conviccions, educar els seus fills en pau i administrar les seves terres que Casimir saqueja per manca d’experiència. Li recomanen l’advocat Michel de Bourges. Un home amb talent, sense bellesa, però de bones paraules. Guanya el divorci i la jove divorciada George descobreix la passió i el plaer que ella tant ha descrit en els seus llibres. Corre de nit, a cavall, de Nohant a Bourges, per trobar-se amb el seu amant! Molt aviat, l’advocat es cansa d’aquesta dona massa ardent. Troba més excitant la política. Potser perquè és més imprevisible?
Però George és arrossegada pel remolí de la fama. Els homes, especialment Mérimée, i els editors s’atropellen a la porta del seu modest apartament, on fa créixer roses i carbassons en el balcó. Alegrement, en totes les circumstàncies, aquesta dona barrejarà sempre, escriptura, treball, maternitat i art de viure, cuina, jardineria, brodats, dibuix i música.

Musset té al·lucinacions, Chopin està gelós

Troba Musset durant un sopar. Ell s’enamora immediatament i li envia dibuixos i poemes. És romàntic, és excèntric, es diverteixen molt. Encara que, en alguns moments, sigui espantós quan té al·lucinacions. Surt durant nits senceres i no només beu aigua. Els amants decideixen marxar a Itàlia. A Gènova, George es posa malalta. Alfred, que no pot estar quiet, surt a la nit i abusa de tot allò que es pot abusar en els barris calents. A Venècia és ell que es posa malalt. Coneixem la continuació. George es consola amb el guapo Pagello. Tot i que, molt aviat, torna a París i recau als braços d’Alfred, serà només durant uns mesos ja què ella no suporta més la seva vida de dissolució.
Ella s’ha afeccionat al treball d’escriure i els seus infants li estructuren la vida. Necessita sempre diners. Encadena llibre rere llibre, cosa que no li impedeix de sortir, d’escoltar música i de trobar-se amb Chopin.
Durant vuit anys, compartiran una amistat amorosa única. Un platonisme voluble que convé a la debilitat del seu temperament. Li importa poc. Li fa de mare per què pugui donar el millor d’ell mateix a la música, subjugada pel seu talent, pel seu humor, l’ha fet riure molt... Però es manté com aristòcrata que defensa la seva classe i George, republicana, està cada vegada més implicada políticament.

Per consell de Mendizabal

Per escapar del clima de París que no convé a Chopin, l’home d’Estat Mendizábal, un amic, els aconsella de passar l’hivern a Mallorca. Lloguen la Cartoixa de Valldemosa. Fa fred, però, i els habitants de l’illa es malfien d’aquesta família estranya que viatja amb un piano. Es troben sols. George agafa la situació en mà. Cuina amb oli, busca mobles per a l’habitació, fa classe als infants, cuida Chopin que tus i escriu de nit. A la tornada, Chopin està cada vegada més gelós dels amics que desfilen a Nohant. Solange, la filla de George, complica la situació. Se separen.
George Sand participa activament a la revolució de 1848. Escriu articles que encenen França. Però la revolució fracassa i George Sand es juga el cap: torna a Nohant. No abandonarà mai la causa social. Demana, fins i tot, audiència a Napoleó III, que la rep, per salvar els seus amics empresonats. Es lliga d’amistat amb un ebenista, Agricol Perdiguier, que esdevindrà l’heroi del seu llibre sobre la camaraderia.

L’amor d’una feliç maduresa

Un estiu, el seu fill Maurice li porta un dels seus amics: Alexandre Manceau. Fi gravador, bon comediant, excel·lent director d’escena, aquest home jove es fa ràpidament indispensable per a la companyia del petit teatre creat a Nohant. Es converteix en secretari de George... i en l’amant. El seu fill s’incomoda. La parella deixa la casa familiar i s’instal·la a Gargilesse (on Manceau compra una casa per a George) i a Palaiseau prop de París. Per primera vegada, viu una relació amb un home en harmonia i dolcesa. Ja no porta tota la càrrega a les espatlles: formen un equip. El talent creador és compartit. Viuen quinze anys junts (fins que ell es mor), malgrat els tretze anys que es porten de diferència. La història no en parla pas, la gent feliç no té història.

Seria injust, però, no evocar els homes amics de George Sand. Sainte Beuve, fou el primer a descobrir el seu talent. Balzac es passeja de nit explicant-li els futurs llibres. Delacroix pintava a la granja. Liszt se l’enduia a l’estiu als Alps. Tourgueniev ballava amb Pauline Viardot (de cognom de soltera Garcia, germana de la Malibran) en el saló. Flaubert tocava tots els temes, també el sexe, en la correspondència. Dumas fill li deia “maman” i l’ajudava a adaptar les seves novel·les a l’escena.

Carai de dona, tenir uns amics com aquests!

 

El vi dolç de la Catalunya Nord. Pierre Torres

El Rosselló sempre ha produït vins generosos, sovint licorosos. És la conseqüència d’una sobremaduració natural dels raïms que provenen d’unes vinyes modestíssimes i de terres excepcionalment assolellades. Va ser, però al segle XIII que Arnau de Vilanova va posar a punt el procediment modern del mutage i va permetre el delicat casament entre el suc de la vinya i l’esperit de vi. Una part important dels sucres del raïm es conserva afegint alcohol durant la fermentació. Aquests vins enfortits es conserven sense cap problema i milloren amb l’edat.

Aquesta tradició, que procedeix de condicions de producció també particulars, ha atret sempre l’atenció dels diferents legisladors que s’han esforçat per protegir-la. D’aquesta manera, des de la creació de les denominacions d’origen, datada en 1935, els vins dolços naturals han estat reconeguts com a Denominació d’Orígen Controlada. Avui trobem diferents denominacions: banyuls, banyuls gran cru, maury, rivesaltes, moscat de Rivesaltes. Cal recordar també que aquestes denominacions representen prop del 90% de la producció francesa de vins dolços naturals.

Les condicions de producció són veritablement draconianes: feble rendiment (la verema no pot excedir els 40hl/hectària dels quals poden ser vinificats en VDN un màxim de 20hl i la maduració obligatòria dels raïms és particularment elevada, 252 gr., de sucres com a mínim per litre de most; que correspon a més de 14,5º de grau.

Per a l’elaboració hi ha quatre classes de ceps nobles autoritzats: garnatxes (blanca, grisa i negra), macabeu, malvasia i moscat (moscat de gra petit i moscat d’Alexandria).

El mutage és reglamentat i només pot practicar-se amb alcohol neutre, d’origen vínic i ha d’afegir-se obligatòriament durant la fermentació.

La criança dels vins té un paper particularment important. Mentre els moscats es conserven generalment en tina per preservar els aromes de joventut, les altres denominacions només arriben a la maduració aromàtica al cap d’uns quants anys havent-se imposat doncs un període de criança obligatori per aquests vins.

Els vins dolços naturals han de seguir unes normes analítiques molt precises: la seva riquesa en alcohol s’ha de moure entre el 15% i el 18% en volum i la graduació licorosa entre 50 gr., i més de 100 gr., de sucre per litre.

El misteri del mutage

És pel mutage que neix el vi dolç natural. L’alcohol afegit paralitzarà el procés de fermentació, es mantindran així una part dels sucres del raïm i es produirà l’equilibri entre la vinositat i la dolçor. Quant més aviat es realitza aquesta parada amb alcohol, un cop començada la fermentació, més sucre hi quedarà. Si l’espera és més llarga, s’elaboraran vins dolços més secs. Els vins dolços naturals poden ser classificats en dolços, semi-dolços, i secs en funció del sucre. Aquesta operació essencial, a part de la seva classificació reglamentaria, s’ha de fer, doncs, en un moment ben precís i no és gens estrany de veure els vinaters llevar-se durant la nit a vigilar la densitat del most i no deixar-se sorprendre per una fermentació de vegades massa ràpida. Una vegada realitzat el mutage, cal esperar i vigilar encara algunes hores per verificar que la fermentació s’ha aturat.

La màgia de la criança

Aquesta criança es fa tradicionalment en un medi oxidant, és a dir, dins de tines mig plenes o dins de tonells i cubes sense omplir del tot i algun cop també dins de bombones de vidre exposades al sol. Els cellers tradicionals de criança dels vins dolços constitueixen veritables monuments amb les seves immenses cubes alineades amb tradició ben sovint centenaria. Les olors que s’hi troben són reveladores també d’aquesta transformació de les aromes. S’assisteix, aleshores, al llarg dels anys, a una transformació espectacular dels vins tot just elaborats. Aquesta criança tan particular és diferent de la que es vol per als vins secs. Es busca el contacte amb l’aire i les temperatures de vegades elevades dins de les caves en període estival no fan res més que accelerar els procediments de criança dels vins dolços. Aquestes condicions serien catastròfiques i alterarien les collites de vins secs.
S’obté així un canvi radical del color, de les aromes i de l’estructura dels vins. Així els vins blancs agafen un to ambre i aromes de fruites seques i de mel. Els vins dolços naturals negres es tornen de color teula i el bouquet evoluciona cap a l’univers de fruites cuites, de prunes i de cacau. Al cap d’un llarg període de criança aquests vins prenen, de vegades, el caràcter de ranci que evoca l’aroma de la clova de nou.

Vins dolços naturals i gastronomia

Abans de qualsevol posada en escena gastronòmica, convé primer de tot precisar bé les condicions de servei i més especialment la temperatura del vi. Els moscats de Rivesaltes, la dolçor dels quals és important i les aromes potents, s’han de degustar molt freds, de 9º a 10º. Els altres vins dolços es degusten entre 12º i 14º. Quant més vells i complexes, més es pot acceptar de beure’ls al voltant dels 14º.
Tots els vins dolços s’aprecien en el moment de l’aperitiu, sigui amb ametlles salades, fruites seques o altres requisits.
El meló es pot acompanyar igualment de la majoria de VDN. I en un plat d’anxoves marinades amb vinagre de ranci, un vell Rivesaltes, sense edat, sobretot si té ell també l’accent del ranci.
Els vins dolços tenen també el seu lloc en les preparacions especiades i dolces alhora. L’ànec amb cireres o préssecs, o encara amb figues no dirà el contrari.
És habitual que sigui en acabar l’àpat que les associacions es facin més evidents. I sobretot amb els formatges blaus (Roquefort, Fourme d’Ambert,...) i els formatges de cabra més secs.
Totes les postres d’altra banda són llamineres de vins dolços naturals. El moscat de Rivesaltes acompanya molts pastissos, en particular els de llimona, però també la majoria de gelats, sorbets, pastes d’ametlles, fruites glaçades,... Les llaminadures que porten fruites seques preferiran vins dolços més evolucionats. I a la xocolata, com escatimar-li el seu vell còmplice de Banyuls?

Banyuls i banyuls gran cru

Aquesta vinya de prestigi s’estén a les quatre comunes que voregen la costa vermella del país català: Cotlliure, Port Vendres, Banyuls sur Mer i Cerbere. És un país d’ esquistos i pissarres del Cambrià que suporta una vinya en terrasses que cau cap al Mediterrani i s’enfonsa cap a les valls interiors. Els rendiments són molt febles i les escasses 2.000 ha produeixen tot just 35.000 hl. La vinya és plantada essencialment amb garnatxa negra (50% mínim pel banyuls i 75% mínim pel banyuls gran cru) i garnatxa roja o gris. Les vinyes es cultiven en terrasses escanyades per recs en peu de gall per lluitar contra l’erosió. Els vins s’obtenen després de llargues maceracions que continuen després del mutage. De manera general, els banyuls només es posen a l’abast del consumidor després d’una criança de diversos anys dins de cubes. Agafen aleshores un color teula amb aromes de cafè, de pruna i de notes torrades. Malgrat tot, hi ha algunes collites embotellades més aviat, per preservar tot el fruit de la verema. S’anomenen Rimatge.

Maury

Alguns terrenys esquistosos al nord de la vall de l’Agly a la comuna de Maury donen VDN, negres d’una raça remarcable. Aquesta vinya s’ha establert damunt els turons escarpats al peu del castell càtar de Queribús. Allà és encara la garnatxa negra que és essencialment dominant. Els Maury són vins generosos i robustos de bonic color granat. Quan són joves, l’aroma recorda la móra i el cassís. Evolucionen després cap a aromes de cacau i de fruites cuites després d’una criança tradicional.

Rivesaltes

És la denominació més estesa dels VDN del Rosselló que va de les Alberes fins a les Corberes. Els rivesaltes poden ser blancs o negres segons les varietats que s’utilitzen en la seva elaboració. Avui són en general vinyes velles, podades de forma tradicional. Sobresurten els rivesaltes color ambre, de teula i cadascuna de les dues categories pot reivindicar la menció de “fora d’any” després de cinc anys de criança.
Els rivesaltes ambre vénen sovint d’una conjunció de varietats blanques (garnatxa, macabeu, malvasia,...) Després de premsat, els vins fermenten i després del mutage es posen a criar. És durant aquest període que agafen el color ambre i aromes de fruites seques.
Els rivesaltes color teula provenen d’una maceració de garnatxa negra. Evolucionen al llarg dels anys, per oxidació, cap a un color teula i aromes de fruites cuites.
També existeixen rivesaltes grana. Són embotellats més aviat per tal de conservar tota la fruita de la garnatxa negra.

Moscat de Rivesaltes

Aquesta denominació cobreix totes les zones de producció dels VDN, tant pels rivesaltes, com pel banyuls o pel maury.
Els vins de moscat de rivesaltes només poden ser elaborats amb dues varietats: el moscat de gra petit i el moscat d’Alexandria. La primera és una varietat precoç i es recull a l’inici de la verema. La segona és més tardana i és coneguda també per la mida dels seus grans. Cadascuna té la seva personalitat aromàtica, es complementen però perfectament, això permet al vinater poder composar anyades ben personalitzades.
Des de fa alguns anys els consumidors semblen apreciar els productes on dominen les notes de frescor, les dels cítrics i les dels fruits exòtics. Raó per la qual aquests moscats són embotellats bastant aviat per preservar la juventud de les seves aromes. Les primeres ampolles, el mes de desembre següent a la verema, poden ser begudes com moscat de Nadal.

L'Or de la Mediterrània. Thérèse Fournier

La Costa Brava s'hauria pogut dir Costa del Coral i s'hauria fet justícia a més de 3.000 anys d'història. Però les coses no van anar així. L'any 1908, a Begur, Cambó i Ferran Agulló es reuneixen a casa de Bonaventura Sabater per commemorar que el rei Jaume I va conquerir Mallorca. La celebració té lloc a El Paradís, la vil·la de Sabater. Es menja escudella i carn d'olla, es beu vi negre i la conversa, animadíssima, segons la crònica, els porta a comparar la costa catalana, de Blanes a l'Escala, a la Costa Blava de Mallorca.

Després d'aquesta trobada es publicaran dos articles, un de Lluís Duran i Ventosa, l'altre de Ferran Agulló, i la costa catalana haurà esdevingut d'aquesta manera, la nostra Costa Brava. La que hauria igualment pogut ser la Costa Serena, la Catalunya Grega, la Marina de la Selva, la Marina de l'Empordà, serà la Costa Brava, donant la raó als que sostenen que la història és injusta i les paraules definitives.

Uns anys més tard l'escriptor Josep Pla declara amb convicció, en sintonia amb el pensador Vicenç Vives i el pintor Joan Llaveria, que el millor nom, de lluny, hauria estat Costa del Coral. Amb aquella aposta es va eclipsar de la memòria de la majoria de gent del país l'importantíssim paper que el corallium rubrum de la Mediterrània havia tingut en la història econòmica, social i artística de Catalunya i més concretament de la Costa Brava.

El coral, aquest esquelet de Carbonat de Calcium (98%), que segrega l'organisme vivent anomenat pòlip, viu en colònies a profunditats de 20 a 200 metres. Pedra o vegetal, té aquest color vermell que recorda moltíssim la sang humana, la sang de la vida i de la mort. Es troba, pràcticament, per tota la Mediterrània i des de sempre acompanya la vida de l'home. Així, trossos de coral han estat datats dins les sepultures neolítiques que s'han trobat prop de Lausanne (3000 aC); està representat en decoracions de ceràmiques de frescos murals d'època minoicomicènica (2500 – 1200 aC); se'l troba incrustat en les joies d'una deessa sumèria (4000 aC). Sempre se li han atribuït qualitats extraordinàries. Zaratrustra, reformador religiós de l'antiga Pèrsia, l'any 600 aC, li atribueix poders i virtuts màgiques. Molt més tard, al 1669, Ludwig Ganz, en la seva Coralliorum historia, escriu “s'observen en el coral més virtuts i poders que en cap altre producte de la terra. Avui, encara, els tibetans enterren els seus morts sobre un coixí de coral”.

En aquesta costa, ja al 1062, Ramon Berenguer, comte de Barcelona i Dalmau Bernat de Peratallada acorden que una tercera part del coral pescat entre el Castell de Pals i Vall-llobrega sigui lliurat al comte i a la comtessa com a bé propi; o encara, segons el Llibre verd del Capítol de Girona, durant tot el segle XIV s'havia establert que un terç del coral pescat revertís al senyor de Begur, Gilabert de Cruïlles. El joc dels casaments i de les conquistes es vincula al coral, com temps passats a la ruta de la seda o més tard al comerç triangular dels esclaus en el qual s'utilitzava com a moneda de canvi.

La Corporació dels artesans coralers – Gremi i art de corallers – es crea a Barcelona el 1453. En els llibres de la Corporació s'enumeren fins a sis oficis diferents: de qui fa els forats, de qui arrodoneix, de qui fa les incisions, de qui torneja, de qui poleix i de qui enfila el coral. El coral es troba catalogat en 29 paràgrafs que estableixen un sistema de control de qualitat pel coral brut o treballat. Del segle XI al XX, les grans regions mediterrànies lluiten per la supremacia en matèria de coral: Catalunya (Barcelona), Provence (Marseille), Liguria (Genova), Toscana (Livorno), Campania (Napoli i Torre), Sicília (Trapani, Sciacca). Tots exploten les seves aigües, però s'aventuren també cap a Corse, a Sardegna, a Barbaria – nom que es dóna a la costa nord-africana del Cap Espartel al Cap Bon -, i més avall encara fins a l'illa de Djerba que va apartenir a Catalunya de 1284 a 1398 (de Pere III el Gran, a Martí el Jove). Al mateix temps, els ports d'Alger i de Tunis són la seu de la pirateria mediterrània. D'aquesta manera, les companyies comercials amb finalitat econòmica i política, estructuren les expedicions, protegeixen els coralers, paguen rescats i els drets de pesca a les autoritats per comercialitzar el coral. Des d'una òptica totalment proteccionista, el 1790 es crea la Companyia Reial d'Àfrica, i el 1790, Ferran I de Borbó, rei de Dos Sicílies promulga el Codi Coralià, obra del jurista napolità Michele di Lorio.

L'escriptor Josep Pla, dedica un capítol del seu llibre Aigua de mar al coral. Hi descriu les embarcacions que s'utilitzaven per fer aquest ofici. Eren llaguts amb vela llatina d'uns deu metres de llarg. Sobre aquestes embarcacions s'hi carregava la creu de Sant Andreu que servia per recollir el coral:

"Durant segles, el corall fou collit amb un ormeig anomenat coralera, format per dos socs matussers de bona fusta entrecreuats formant una creu grega, lligats per una argolla de ferro, amb un pedral o un tall de ploma a sobre, per submergir-lo. De les quatre extremitats dels socs, en penjaven unes xarxes, que eren de malla ampla en les seves extremitats superiors i acabaven formant una bossa de malla més cega".

Aquí es treballa ran de costa amb llagut o sinó s'embarca per períodes de sis a nou mesos per campanyes que es fan cap a Andalusia – Vera, Cap San Antonio, Almeria, Portman – i cap a la costa nord-africana – Ceuta, Alger, las Canarias, la Gomera, el Cap Verd...

A Begur, es treballa a la brama. És a dir: arrossegant la creu de Sant Andreu ran d'un penya-segat submarí. El trajecte segueix la línia que va de Begur fins a les Medes. El 1752 es descobreix, a les illes Medes, una cova de coral que se'n diu La Farral. Els tres begurencs que l'han descoberta, la declaren al Jutge de Marina qui els en dóna l'exclusiva a condició que només pesquin en aquest indret. Ja al 1780, els pescadors estan autoritzats a pescar el dissabte a la tarda amb la condició de donar un terç de la seva pesca per a les obres de l'església de Sant Pere. La municipalitat percep uns drets i cada explotador ha d'instal·lar un petit local a la platja, a Sa Riera, a Sa Tuna, a Aigua Blava. Allà el pescador declara quan surt a la mar. A la tornada es produeix la venda. Sovint els compradors són americanos, habitants de Begur que han fet fortuna a Cuba i que disposen de capital. En el carrer de Vera o en el de Sant Antoni es tiren els lots de coral sobre una vela blanca – aquesta venda els representarà el final de temporada, i tornaran a casa fins a la temporada vinent.

En el segle XVIII, les expedicions que van a la costa africana han de disposar d'un permís reial, la real patente. La majoria de campanyes del segle XIX s’organitzen fins al Cap Verd. S’embarquen tres o quatre llaguts a les goletes de transport. S’embarquen en el lloc de treball. La campanya és llarga, esgotadora. El corn de broma serveix per indicar als altres llaguts un atac pirata.

Cap al 1850, l'aparició dels primers escafandres, ràpidament autònoms – sense tub, relligats a la superfície – modifica les dades de la pesca del coral. L'aparició del coral japonès i del gegantesc banc de Sciacca, al sud de Sicilia, fan girar un full de la seva història, ràpidament. A l'Empordà la indústria dels taps de suro agafa arrancada i substitueix l'activitat coralera.

Més de cent anys més tard, la pirateria mediterrània desapareguda, l'esclavatge abolit, els sistemes d'immersió autònoma – amb ampolles – permeten treballar fins a 130 metres. Les nacions que voregen la conca mediterrània s'interessen altra cop per l'explotació del coral i distribueixen, amb comptagotes, les llicències de pesca. L'època es decanta per la creació de reserves naturals, com a les illes Medes, i per la protecció dels organismes vius. El coral està inscrit a l'annex III de la convenció de Berna, l'annex V “habitats” de la Unió Europea i a l'annex III de la convenció de Barcelona sobre les espècies, l'explotació de les quals ha de ser regulada.

Avui, Torre del Greco, prop de Napoli, amb 70.000 habitants que viuen del coral, és el centre neuràlgic de la seva transformació. El Museu privat de Basilio Liverino, excavat en el flanc del Vesubi, és el testimoni de les esplendors del coral. Exposa obres d'art que el coral ha inspirat a l'home per tot el planeta. Explicar l'Or de la Mediterrània, és explicar l'increïble dinamisme de la Mediterrània durant diversos mil·lenaris.

El coral de la Costa Brava i la cadena de competències que ha desenvolupat, haurà en tot cas contribuït a conformar l'esperit mediterrani del país català, comerciant i aventurer, artesà i estètic, religiós i supersticiós.

El cinema argentí. Edouard Waintrop

El cinema argentí s'imposa a les pantalles d'Europa, especialment d'Espanya i de França. És un veritable filó que han trobat distribuïdors, explotadors de sales d'art i assaig de grans ciutats i crítics. Cal, però, observar que a París i a Barcelona les pel·lícules que es celebren no són pas les mateixes. Amb molt poques excepcions.

La gran excepció és evidentment Nueve Reinas, una mena d'Usual Suspects de les vores del Rio de la Plata, fantasia policíaca realitzada per Fabian Bielinsky que va obtenir un triomf comparable als dos costats dels Pirineus. Carlos Sorin i les seves Historias mínimas (premi especial del jurat al festival de San Sebastián, 2002) també ha tingut força èxit a tots dos països. I el commovedor Un abrazo partido de Daniel Burman a tingut èxits apreciables tant a les vores del Sena com als peus del Tibidabo.

Sinó, és la gran distància. A Espanya, s'és incondicional d’Adolfo Aristarain, alguns títols del qual -Martin Hache, Roma- han estat coproduïts, d'altra banda, amb els espanyols. I es fa una ovació a Juan José Campanella -que ha fet alguna volta del costat de Hollywood on ha dirigit uns quants episodis de les sèries policíaques, Dragnet i Law and Order- i El hijo de la novia. A França, la crítica ha trobat Aristarain, pompier i Campanella, “sense massa interès”.

En el país de la Nouvelle Vague, es prefereix decantar-se vers un fenomen que els espanyols han descuidat una mica, la irrupció d'una nova generació de cineastes. El primer jove destacable a París (i a Cannes) va ser Pablo Trapero, Mundo Grua que, premiat l'any anterior a La Habana, va sorprendre força la premsa l'any 2000. Trapero tenia llavors només 27 anys. Sense mitjans, però amb molta imaginació i dos anys de perseverar, amb l'ajuda de tècnics, professionals i amics que venien a donar-li un cop de mà gratuïtament els caps de setmana, va poder realitzar el seu somni, realitzar una comèdia estranya. Dos anys més tard, els francesos descobrien El Bonaerense, segona obra del jove cineasta, un film negre original que els espanyols van menysprear. En la mateixa línia, la d'un nou cinema policíac, reflex realista de la crisi argentina, que va saber agradar a París, cal fer esment d’El Oso Rojo,que va posar en escena el molt dotat Adrian Caetano, nascut el 1969 i que ja va destacar el 1998 per corealitzar, amb Bruno Stagnaro, Pizza Birra, Fasso.

Una altra preferida dels francesos, Lucrecia Martel. Alguns productors l'havien vista en els seus primers curtmetratges, Rey Muerto per exemple. Així va poder gaudir de mitjans pràcticament normals, cosa rara en el seu país, per dirigir el seu primer llargmetratge, La Ciénaga. Que va tenir la sort d'agradar al festival de Berlín i va fer possible que la carrera de la jove originària de Salta pogués arrancar.

Marcelo Pineyro, La Plata Quemada, Diego Lerman, Tan de repente, el molt radical Lisandro Alonso, La Libertad y los Muertos, són altres autors de títols que han saltat a les cròniques cinematogràfiques gal·leses sense arribar al gran públic. A partir d'aquest inventari només es pot, com a conclusió, remarcar les tendències divergents dels crítics i dels públics espanyol i francès que ja coneixíem.

Per afinar la nostra mirada en aquest fenomen, es pot, cada any al març, fer un vol a Toulouse, a les trobades cinematogràfiques d'Amèrica llatina. En quant a totes les tendències, els animadors de les trobades han flairat aviat el naixement d'una nova generació en el país de Leopoldo Torre Nilsson. Des de 1999, han presentat aquestes realitzacions de joves. En els anys que han seguit, són encara les trobades de Toulouse les que han fet possible descobrir Historias Mínimas, retorn de favor de Carlos Sorin, director promesa dels anys 80 (realitzador de la Película del Rey, 1986) desaparegut de les pantalles durant quinze anys. És aquí que es va veure per primera vegada Ana y los Otros de Celina Murga, que seria més endavant escollida pel·lícula llatinoamericana de l'any 2002-2003, a Rio de Janeiro.

Si encara es vol comprendre millor, cal seguir endavant amb el nostre travelling i desplaçar-nos uns deu mil quilòmetres cap al sud-oest, fins a l’Argentina. Primera sorpresa: en un país castigat per una crisi econ&