Vèlit és la nova revista que neix amb el propòsit de difondre les realitats, problemes i necessitats de tot l'Empordà. Sintonitza amb l'existència d'un estat d'opinió i d'una preocupació creixent perquè s'aturi la seva degradació.
Hi col·laboren fonamentalment habitants d'aquestes comarques amb articles de cultura i economia, de literatura, art i pensament, d'espectacles, gastronomia i viatges, amb reportatges sobre el país però també sobre l'actualitat internacional.
Vèlit recupera la tradició tan catalana dels humoristes gràfics i enceta també, des del número zero, la publicació d'un conte que serà seleccionat pel comitè de redacció.
Vèlit revista de tot l’Empordà, com el joc, es vol singular i propera a la gent.

 

Vèlit, el joc

Josep Maria Joan Rosa, col·leccionista i estudiós, amatent inventor del Museu del Joguet de Figueres ens proporciona la descripció detallada del joc que fa Joan Amades en “l’Auca dels jocs de la mainada" . Diu que per jugar a aquest joc tan engrescador i tan divertit cal una "cana", que és un bastó de fusta d'uns dos o tres pams de llarg i un "vèlit" o sigui un bastonet d'uns quinze centímetres de llarg i amb punta a cada cap. I que, "Un cop s'ha traçat una ratlla a terra i triat els dos equips, ja es pot fer a veure qui surt primer. Els qui fan de rei de cada grup, i a una distància d'uns cinc metres, tiren el vèlit cap a la ratlla, una vegada cadascú. El qui s'hagi apropat més a la línia, tirarà primer".
Llavors, el rei de l'equip que comença agafa el vèlit i el col·loca a terra, a punt per ser picat. Tot seguit i amb gran precisió, li clava un cop amb la "cana" per tal que el vèlit s'enlairi, i un cop el té a l'altura adient li dóna un cop ben fort i l'envia un bon tros lluny. Tot seguit, cal anar cap al lloc on ha caigut i es torna a fer el mateix, fins tres vegades seguides. Després, el qui ha tirat diu les "canes" que li sembla que hi ha des de la ratlla fins on ha caigut el "vèlit" per última vegada. En cas que els altres s'ho creguin han de dir: -Dats! Però si els altres dubten que l'estimació sigui correcta, ho hauran de canar, és a dir, hauran d'agafar el bastó gros i mesurar-ho. Si hi són, valen el doble. I si no hi són perd el qui ha tirat, i toca de començar de nou a un jugador de l'altre equip.
Si quan el vèlit voleia, algú de l'altre equip l'empaita, amb les mans o amb les gorres, llavors perd qui l'ha tirat, i en cas que sigui el rei, "quita rei" i perd tot l'equip. Guanya l'equip que hagi fet més "canes"
Les canes es calculen sempre de cinc en cinc. Es pot fer errar el vèlit de qui el tira i així mateix de qui va a collir-lo, si es diu en el moment precís de llançar-lo o collir-lo, el mot màgic "gafes"
Material:
Un vèlit (Pal rodó de fusta, gruixut com el dit gros del peu, d'un pam de llarg, que cal fer-li punta com un llapis a cada cap)
Una cana: pal o pala de fusta.
Jugadors: Dos colles d'un, dos , tres...
El jugador cridava, Vèlit! en el moment de llençar a l'aire el pal amb punta de llapis, però a Vilanova i la Geltrú el crit, Vèlit! no era d'admiració, sinó que tenia un matís d'interrogació, i amb la pregunta, Vèlit? el jugador advertia i consultava si podia procedir al llançament que havia de rebre la contesta d'un "vinga" o "va".
Sembla que en l'origen el terme, Vèlit, volia dir, amb tota probabilitat, "volant" o "volador", donat que antigament a cada Vèlit s'hi clavava una ploma de manera que prenia aspecte d'ocell, les plomes semblaven les ales.
Consta que a Mallorca el joc de Vèlit, tenia ja al segle XIX, una funció màgica simbòlica: "feia que l'infant creiés en un futur poderós i dominador quan era encara molt petit i desitjava intensament equiparar-se a la imatge paterna, poderosa i forta".
El joc del vèlit és universal: va ser un dels més populars entre els pobles budistes i bramànics. També es jugava en els països nòrdics, allà, com que es quedava amagat entre l'herba, comptaven les voltes que podia fer un equip durant el temps que l'altre invertia en trobar el Vèlit.
Primitivament s'havia cregut que el Vèlit era d'una fusta que posseïa el do de provocar la pluja. En alguns llocs prenia caràcter de bruixeria i a l'interior del cercle des d'on es llançava s'hi dibuixaven signes que servien per endevinar el futur.
El poeta Tomás Garcés, després d'haver llegit La joguina a Catalunya s'estranyava: "el que m'ha sorprès en el llibre i desprès en el Fabra, és de veure escrit "bòlit" el que nosaltres, no sé per quina deformació, en dèiem "vèlit" El més curiós és que el meu fill Pere de 45 anys, que també hi havia jugat de petit en un altre ambient i sense que jo li hagués encomanat el mot, en deia igualment i els seus companys amb ell, "vèlit" “
És simptomàtic que aquest joc, tan popular i senzill, que per tradició oral s'anomena del Vèlit, i que al diccionari i a l'Enciclopèdia, es troba curiosament per Bòlit o Bèlit, deixés de ser popular als anys seixanta, coincidint amb l'eufòria econòmica, el creixement urbanístic i l'augment del trànsit rodat. Com que necessitava grans espais, difícilment podia coexistir amb la modernitat.

vèlit